Sextina de l’arquitecte Josep M. Jujol
En els balcons de la Terra
germinen estels nous rere les pedres,
i carrusels de sucre sobre els ferros;
esponges d’altres cels freguen els vidres
i fumareig de fang tapa les fustes.
Reneix la primavera d’unes formes.
Respiren totes les formes,
i el braç s’estén cap a una nova terra.
Ferros extrems entortolliguen fustes
en una arquitectura que, entre pedres,
dels vidres fa joiells, dels joielles vidres,
i les fustes s’abracen amb vells ferros.
M’escau l’arabesc dels ferros
que fon les ales a través de formes
i, en una cresta de miralls o vidres,
hi té pintura el Sol. S’alça de terra
l’esponja ardent de les més dures pedres
i coneixem l’amor per quatre fustes.
Precursor de dadà, fustes,
pobres materials, cartons i ferros
serveixen de fregalls als munts de pedres.
Per manca de diners, qualsevol formes
les converteix en rams d’una altra terra,
i el Sol es torna anell en els seus vidres.
Vidrieres sense vidres,
velles fons de desarmades fustes
reboten entre onades de la Terra.
Pobre com era, aprofitava ferros,
tornava a buscar endins formes
i formes i sabia enfilar segures pedres.
Obria el ulls a unes pedres
i segava els seus camps amb falç de vidres.
Cada brot que collia, ple de formes,
trobava la mirada d’unes fustes
o una barana que aturava amb ferros.
El seu enginy mai no quedava en terra.
Honri la Terra, en l’ampli cel de pedres,
parets i ferros, qui ha fet amb vidres,
deixes i fustes tal festí de formes!
Joan Brossa