Jujol.
Ignasi de Solà-Morales.
Fotografies: Melva Levick
Edicions Polígrafa. Barcelona, 1990.
Quan l'arquitectura es desborda com un acte creatiu personal en el qual imaginació, sentiment i habilitat manual es combinen en fràgils estructures, ens trobem davant obres com la de Josep M. Jujol.
Aquest arquitecte, nascut a Tarragona el 1879 i mort a Barcelona el 1949, desenvolupà un nombre limitat de projectes al llarg de la seva vida. Fou dibuixant, pintor, professor a l'Escola d'Arquitectura i a la d'Arts i Pficis de Barcelona. Aprengué el seu ofici amb Gaudí i altres d'entre els més destacats arquitectes de la generació de final de segle català.
La seva obra és modesta en els encàrrecs, reduïda pel que fa a la quantitat, econòmica en els recursos.
Però la màgia de Jujol resideix en la manifestació, més enllà de totes les limitacions esmentades, de l'alegria creativa, de la lliure inventiva d'un creador de formes que produí, en una aventura a vegades solitària i aïllada, experiències que depassen els límits de totes les convencions.
No fou un avanguardista, però les seves solucions són, sovint, paral·leles a les que els contructivistes o els surrealistes duien a terme en els mateixos anys. No fou un crític de l'arquitectura acadèmica i, amb tot, la seva obra es basa en la transgressió constant de les normes i les fórmules establertes.
Traspassà els límits de la divisió convencional de els diferents disciplines artístiques, sense proposa-se de refer la figura de l'artista total. No teoritzà sobre la seva obra ni sobre el futur de l'arquitectura i, no obstant això, hi trobem molts suggeriments que l'acosten a moltes de les experiències més arriscades de l'arquitectura i l'art contemporanis.
Josep M. Jujol, el gran desconegut, constitueix no sols un descobriment que va més enllà dels límits del convencional, sinó que, a més, estimula en moltes de les direccions més creatives de l'art actual.